La jornada de 8 hores es va aconseguir a l’estat espanyol en el 1919 després de la vaga de la Canadenca a Barcelona. En 126 anys només s’ha aconseguit la promesa de reduir-la en mitja hora.
El nostre poder adquisitiu és cada vegada menor a pesar que els portaveus del capitalisme (empresaris, polítics i alguns “agents socials”) vulguin vendre el contrari, perquè any rere any els salaris perden poder adquisitiu i ni tan sols són compensats amb la recuperació de l’IPC.
Mentrestant les grans empreses que tant defensen la moderació salarial i les retallades socials (aprofitant la situació de misèria, necessitat, forta desideologització i falta de consciència com a classe treballadora) augmenten exponencialment els seus beneficis. Només quan ens ajuntem com a classe treballadora i plantem cara als carrers i en els nostres centres de treball podem revertir aquesta situació.
L’habitatge s’ha convertit en un luxe que ha portat al sorgiment d’un moviment social cada vegada més fort que reivindica un accés digne i assequible a aquesta, cosa que ni tan sols compleixen les seves pròpies lleis.
Per no parlar de les pensions que volen que no cobrem mai (l’edat de jubilació cada vegada s’allarga més) o que ens vegem obligats a continuar treballant tota la vida donades les pitjors condicions per a l’accés a ella.
Enfront de la lluita i la protesta han legislat lleis “mordassa”, contra les quals fa més de 10 anys que lluitem, que volen provocar por i submissió en la classe treballadora. La seva resposta és sempre la repressió.
Quan en un país no existeix cap estabilitat laboral i l’acomiadament només necessita la justificació de l’empresari; la joventut ha d’emigrar a l’estranger a la recerca de treball; es desallotja a les persones dels seus habitatges violentament sense oferir alternatives i es talla la llum, l’aigua o el gas a qui no pot pagar-les; realitzar la cistella de la compra és un acte èpic; les pensions són miserables; la sanitat es deteriora i es privatitza; l’educació pública es degrada i es finança l’educació privada i les despeses militars i policials es disparen (repressió externa i interna) només es pot dir que seguim en una dictadura disfressada de democràcia.
Les úniques solucions reals seran les que aconseguim com a classe treballadora als carrers i en els centres de treball mitjançant l’organització i l’acció directa.
Perquè per a tenir futur hem de continuar lluitant dia a dia en el present
L’1 de maig tothom al carrer
i a participar en la manifestació. QUE ENS SENTIN!
